divendres, 29 d’abril del 2022

Bon dia

 Avui, 29 d'abril de l'any 2022 no sé ben bé què ha passat amb el meu bloc. 


Bé, haurem d'investigar

dilluns, 20 de gener del 2020

Americanah


Tinc un extens llistat de llibres pendents. Cada vegada que trobo un llibre interessant en deso la imatge en una carpeta del mòbil i així anar fent una llista de llibres que no tindré mai temps de llegir. Quan n'acabo un, miro la llista i trio segons bufa el vent, a vegades perquè és una temàtica que continua el que acabo de llegir, altres perquè me n'han parlat recentment i ja el tenia de cap, altres per atzar, també perquè el puc agafar en préstec de la biblioteca...
Em vaig decantar per llegir Americanah perquè la seva autora - Chimamanda Ngozi Adichie - dona nom a una aula de l'escola on van meves filles. Aquest curs han anomenat cada aula amb el nom d'una dona remarcable. La Chimamanda és una activista nigeriana assentada als Estats Units que ha escrit diverses novel·les.
Americanah és un llibre molt complet, que es pot rellegir un cop acabada i descobrir nous matisos i percebre detalls que no havies vist. I això és una de les coses que m'ha sorprès d'aquest llibre, la quantitat de detalls, l'autora és una persona molt observadora i escriu des del coneixement directe. Un altre tret que destaca en el llibre és la reivindicació, a través de la protagonista Ifelemu, alter ego d'Adichie, es reivindica l'accent anglès nigerià, el pentinat afro, la manera de vestir, el lloc de la dona a la societat, les persones de raça negra, etc.
La novel·la comença quan Ifelemu es prepara per tornar a Nigèria després de tretze anys d'haver viscut als Estats Units. País on s'ha convertit en una influencer famosa a través del seu blog «Raça o Observacions sobre els negres estatunidencs a càrrec d'una negra no estatunidenca». Aquest títol dona pistes d'una temàtica recurrent en el llibre. Un fet curiós és que a Nigèria mai havia sentit que era negra, allà tothom ho és i no va ser fins que va arribar als Estats Units que va veure que hi havia gent que la tractava diferent pel fet de ser negra.
Però la novel·la, tot i que explica i qüestiona moltes actituds racistes, no se centra en això. A partir d'aquest retorn els següents capítols se situen en el passat d'estudiant a Nigèria i es va desgranant totes les vivències d'abans, durant i immediatament després de l'estada alsEstats Units.
L'altre protagonista important és l'Obinze, el seu xicot de l'època universitària que en aquest primer capítol retroba. Aquest personatge és descrit com una persona íntegre i madura, li podria haver posat algun defecte perquè tot ho fa amb seny, respecte i convicció. O almenys tot li és justificat.

En definitiva, un llibre molt recomanable, molt ben travat on apareixen diferents tipus de relacions de parella i d'amistat amb alguns moments de suspens i de tensió. Una bona lectura.


diumenge, 7 d’abril del 2019

Maleïts pisos turístics

Volia fer una entrada nova parlant del pis turístic que tinc a sobre però al final he obert un fil al Twitter 






Aquest matí he penjat això a veure si els ciclistes del pis turístic de dalt ho entenen. Ja no pujo a dir res perquè em diran, com sempre, que no fan soroll. 

+ barri, menys pisos turístics


L'edifici té més de cent anys amb cairats de fusta, per gota que es moguin retruny tot l'edifici i aquests l'utilitzen com a gimnàs.

Fa un any i mig que ha muntat un pis turístic a sobre del meu. Jo hi estic de lloguer i quan vaig entrar al pis dalt hi havia estudiants, uns estudiants, dintre de tot, força moderats, organitzaven la seva festa cada dos o tres mesos, aquella nit no dormies però la resta de l'any eren prou discrets.

Quan van marxar els estudiants em vaig trobar el propietari a les escales pensant que era el nou llogater, al parlar amb ell em va dir que ja ho tenia llogat, que faria un pis turístic i que si pogués també compraria el pis on estava jo, però no li volien vendre, literal.

Això sí tot molt legal, segons ell, està tot declarat i informen de les persones que venen als mossos. El pis surt a airbnb.

El propietari i la seva dona, són qui s'encarreguen de tot, de la neteja i d'acompanyar als turistes.. Fan pinta d'estar jubilats i han trobat el seu manà particular. 

Venen turistes de tot tipus, no saps mai si tindràs un premi Nobel o un mafiós rus de veí. N'hi ha que ni els sents i n'hi ha que no paren de fer soroll. Quina mania té alguna gent de caminar amb els talons.

Ara ja no pujo a queixar-me, ves a saber qui puc trobar. Algun cop que ho havia fet i et diuen que no fan soroll. toca aguantar, perquè normalment no hi estan més de dos dies, Girona dona per poc. Excepte els ciclistes que travessen el planeta per venir a fer el seu entrenament.

A part del soroll em donen altres alegries com penjar roba molla que goteja i mulla la meva, alguna cigarreta al balcó, una em va cremar una pijama que tenia estès. Tot dintre de la normalitat.

Ja no dic res, un cop que em vaig trobar el propietari a les escales i em vaig queixar d'uns que van tornar a les tres de matinada borratxos entre setmana, se'm va posar a la defensiva i va contestar que era mentida.

Va afirmar que la gent que venia era molt bona gent i que els veïns de l'edifici érem tots uns mal educats. Un altre argument era que podria ser pitjor, que podria ser un pis ocupat. El poc que he tractat aquest home m'ha semblat una persona molt arrogant, sort que ja no viu a l'edifici.

És normal que digui que els turistes que venen són bones persones, aquests que hi ha ara, en els cinc dies que porten aquí dalt ja han pagat més que el que jo pago al mes. No estima els turistes, estima els seus diners.

Respecto molt que facin el seu negoci per tenir una jubilació daurada, que la gaudeixin, però crec que això s'hauria de regular. D'entrada s'hauria de demanar a la comunitat de veïns si hi està d'acord.

També s'hauria de limitar el nombre de pisos que hi ha. Els pisos turístics són un llamí que es carregarà el barri vell. Suposo que a l'ajuntament li van molt bé aquests calerons de les taxes que deuen pagar.

Un company de la feina buscava pis al centre i al final ha hagut d'anar a un barri més perifèric. Cada vegada hi haurà menys famílies i més pisos turístics. D'aquí pocs anys el barri vell de Girona serà dels turistes, un parc temàtic.






9 del vespre d'un diumenge, truc truc truc, truc truc truc... algú pensa que si pujo pararan? 

We crossed the planet and we pay our money, are you joking?


Més barri i menys pisos turístics
#Girona

dijous, 4 d’abril del 2019

Inici del final de l'inici


Llegeixo un article que explica que hi ha una editorial amb nom de vent grec a la comarca, publiquen obres d'autors novells i no tan novells, consolidats. Aprofitant que aquests dies he conegut una persona inspiradora que de ben segur farà canviar el rumb de la meva diguem-ne etereïtat – que no ho esguerri la distància- aniré a visitar-la, l'editorial, per saber quan costaria publicar la meva novel·la. De fet encara no sé si serà una novel·la o un recull de contes... bé podria ser una novel·la constituïda dels diferents contes que encara no he escrit. De fet només tinc quatre apunts escampats. O sigui que res.


#microconte
#EmulantPereCalders
#unespaiperescriure


dissabte, 8 de desembre del 2018

Les que esperen


Fatou Diome

"Les que esperen" és una novel·la que enfoca l'emigració des del punt de vista de les dones que es queden al país d'origen. Les mares i les dones que pateixen l'absència, sovint sense notícies dels que han marxat cap a Europa, sense saber -a vegades- quina vida porten o si son vius.



La trama es desenvolupa, bàsicament, en dues famílies que viuen en un poble de pescadors situat en una illa del delta del riu Saloum,  al Senegal, prop d'on la fundació Lluís Llach hi té un projecte per evitar que els joves no hagin de llançar-se a la mar a buscar el Dorado europeu.

Un llibre interessant també per conèixer el dia a dia de les famílies senegaleses i sobretot el paper de les dones. Podem veure com tot i la discriminació i minorització que suporten en l'entorn patriarcal n de pobresa, poligàmia, pressió social, etc. en què [sobre]viue, són el pal de paller de les famílies, de la societat. Són les que s'encarreguen dels fills, d'anar buscar llenya, aigua o menjar quan no n'hi ha.

A més de donar-nos una visió poc habitual del que suposa el fenomen de l'emigració també hi ha un punt reivindicatiu, per exemple quan es qüestiona la hipocresia dels països europeus:



«Ens adormen a cops d'ajuda humanitària; cal despertar-se, adonar-se que Occident no té cap interès en que l'Àfrica es desenvolupi ja que perdria el seu planter de mà d'obra barata. Per altra banda, si vol conservar el seu pes enfront els Estats Units i la Xina, Europa necessita una Àfrica vassalla. Si bé geogràfica i econòmicament els països africans pesen poc a la taula de negociacions internacionals, la seva veu permet a Europa participar a la partida d'escacs mundial. Així, els països europeus els interessa mantenir una Àfrica en un mínim funcionament, el suficient per disposar de les seves matèries primeres i els seus joves forçats a l'emigració, tan necessària per la supervivència d'un continent envellit amb una demografia moribunda.»

Fatou Diome és una bona escriptora però també és una activista convençuda que planta cara als plantejaments racistes del Front Nacional francès.





El llibre també es pot trobar en castellà a l'editorial El Aleph amb el títol de "Las que aguardan"

dissabte, 25 d’agost del 2018

Baobab

Dijous d'aquesta setmana vaig estar al Vallès Occidental. Podia haver anat a dinar aquelles mandonguilles sueques de l'Ikea de Sabadell per 4 € tan... daixonses, però vaig anar a menjar un entrepà al bar Baobab de Sant Cugat.


Il·lustració de Laure Fournier
Una llegenda diu que fa molts i molts anys quan els déus i deesses creaven la terra, un dia van concebre un arbre que parlava que van anomenar Baobab. El baobab parlava molt, molt i molt, massa. Parlava només per queixar-se, que tinc fred, que si tinc set, aquest sòl no m'agrada, fa fred, vull ser més alt, vull això, vull allò... parlava tant i tant que va fer enfadar els déus. Aquests van decidir capgirar-lo i d'aquesta manera no sentir-lo més. 

Aquesta història, més o menys variada, vol explicar el fet curiós dels baobabs que quan perden les fulles, durant l'època seca, sembla que tinguin arrels en comptes de branques.


Hi ha 8 espècies diferents de baobabs, la més coneguda és l'Adansonia digitata que creix a l'Àfrica. De les altres espècies, 6 estan a l'Illa de Madagascar i una, la més petita i desconeguda, a Austràlia. 


Baobab de l'illa de Goré, Senegal. Any 2000

El Baobab té una fusta de mala qualitat, una fusta que no és apreciada per fer talles, mobles, carbó, foc... però en canvi del baobab se n'aprofita tota la resta de l'arbre.

De l'escorça esfilagarsada se'n fan cordes, això fa que a vegades en vegin baobabs amb una forma estranya a la base de la tija. 

Les fulles, que porten ferro i tenen propietats digestives, s'utilitzen a la cuina. Es poden agafar verdes i fer-ne una sopa o utilitzar-les com espinacs o es poden fer assecar i fer una salsa, una salsa saborosa que al Senegal anomenen «lalo» i sol condimentar el cuscús de mill. 

Les flors són espectaculars, a mi em recorden a les magnòlies. Diuen que es poden utilitzar també a la cuina. També són interessant com a decoració.

Del fruit, anomenat «pa de mico», se'n fa un suc que al Senegal en diuen «bui». El pa de mico és una mena de coco que a l'interior té unes llavors blanques flonges.

Passo una recepta per fer el suc de baobab:


Suc de BAOBAB


Llavors del fruit del baobab
Ingredients:

  • 5 bosses del fruit (sempre les fan de diferents mides...)
  • sucre (al gust de cada cuiner, en solen posar molt)
  • 2 iogurts naturals
  • Aroma, tipus essència d'azahar (o aigua d'azahar)
  • Crema de llet per muntar


Preparació:
  1. S'esbandeix el baobab per treure-li la pols que hi pugui haver, suaument per no carregar-nos els fruits
  2. Es posa el baobab en un recipient amb uns dos litres d'aigua i es deixa reposar una mitja hora.
  3. Un cop macerat, es remou i es barreja bé la mescla que s'haurà inflat
  4. Es cola el líquid resultant i es retiren els sòlids (les granes, fils, etc.) ( Per aprofitar el que queda del sòlid es torna a posar una mica més d'aigua i es torna a colar)
  5. Es liqua el iogurt removent-lo amb una cullera i després es barreja amb la mescla removent suaument. Si queda molt concentrat s'afegeix aigua al gust.
  6. S'afegeix la crema de llet a poc a poc
  7. S'afegeix el sucre
  8. S'afegeix l'aroma al gust del consumidor
  9. Es recomana tornar a colar el líquid i servir-lo ben fresc

Bàsicament és això, quan es té pràctica cadascú pot posar la seva nota personal afegint més d'un ingredient més que un altre, o sobretot el tipus d'aroma: un puntet de nèctar de guaiaba, fruit de la passió, maduixa, aigua de roses, etc.

El fruit de Baobab es pot trobar a les típiques botigues africanes que solen ser regentades per persones de Guinea Konacky o Gàmbia, almenys les que jo conec a Salt.

L'ombra del baobab és sovint un lloc de trobada, i sigui on es reuneixen per tractar els diferents temes del dia a dia (l'arbre de les paraules). A més el baobab té unes arrugues de vell elefant que fa que s'hi puguin amagar coses, refugi perfecte per alguns fetitxes místics. També diuen que alguns alberguen un geni. Sigui cert o no, quan veus un arbre imponent d'aquests et dona la sensació que té ànima. Que hi ha alguna cosa de sagrada en ell.

Baobab a la dreta. País Dogon, Mali. Any 1998.

Totes aquestes característiques fan que sigui un arbre respectat i que molts arribin a centenaris i agafin dimensions colossals.

És l'arbre que va fascinar a Antoine Saint-Exupéry, l'escriptor francès que per la seva condició de pilot coneixia molt bé l'Àfrica occidental i que va fer aparèixer els baobabs al llibre «El petit príncep». 




No és estrany doncs que el nom de Baobab s'utilitzi per donar nom a tot tipus d'entitats: botigues, grup de música, restaurants, centres socials, associacions.... i segur que en la majoria de casos hi ha una història darrera que justifica la tria d'aquest nom. 

Doncs dijous passat vaig anar al Baobab de Sant Cugat. Era dia de mercat i vaig un tomb pel centre. Vaig poder visitar el magnífic claustre del monestir amb els seus capitells que volen una visita amb calma. També em va agradar molt el mercat central, ubicat en un edifici modernista. Aquest mercat, que anomenen gastronòmic, és petit i barreja locals de restauració amb locals de venda de productes, això i la seva arquitectura modernista li donen un aire animat i agradable.

Sant Cugat és una ciutat amable, vaig aparcar a la zona del parc de can Vernet, que està a pocs minuts de la plaça Octavià, el rovell de l'ou de la població.

El centre de Sant Cugat és ordenat i combina edificis antics i emblemàtics amb els de nova construcció, és ordenat i amb encant. Hi ha tot tipus d'ofertes gastronòmiques molt interessants de diferents llocs. Jo però tenia molt clar on aniria a menjar: al bar Baobab, carrer major número 18.


Bar Baobab, carrer Major 18 de Sant Cugat del Vallès

I, com vaig anar a parar en aquest baobab? Doncs, després de llegir el llibre «Un dia tornaré a Koundara» de Monserrat Salvador, que en la seva presentació personal diu que ara comparteix un Baobab a Sant Cugat, o una cosa així, no ho recordo bé. Vaig escriure «Baobab Sant Cugat» al cercador de Google, clic et voilà… vaig trobar moltes referències que em portaven al bar Baobab que era regentat per l'Halassane. No calia ser un Sherlock Holmes per lligar caps i acabar de conèixer la història que segueix el llibre de la Montserrat.

Veient les informacions que surten a Internet, l'Halassane és una persona molt integrada i estimada a l'entorn de Sant Cugat del Vallès. Porta aquest petit bar, especialitzat en entrepans. A mi em va recomanar l'entrepà Baobab a base de formatge, pernil, tomata, maionesa... que et serveix amb un punt d'orenga i pa cruixent deliciós. Em va agradar molt.


L'entrepà Baobab de l'Halassane.

Durant l'estona que hi vaig estar menjant i prenent un te, vaig veure la bona sintonia de l'Halassane amb els clients, basada en el bon humor, també vaig veure que és una persona que sap escoltar i que li agrada la conversa i fer broma. M'hagués agradat molt poder-hi parlar una estona però el vaig veure enfeinat i no el vaig voler torbar.

Un matí ben aprofitat, a part de la visita a l'Ikea on sempre acabes comprant coses fora de la llista... 



dimarts, 21 d’agost del 2018

Tornar a Guinea


Per nadal de l'any u vaig fer un viatge llampec al Fouta Djalon, a la República de Guinea o Guinea Konakry com molta gent diu, un país que, venint de la plana i calorosa sabana del Senegal, em va fascinar. En poques hores vaig trobar-me amb un paisatge verd i fresc, en un entorn muntanyós de poc més de mil metres. Només vaig estar-hi deu dies però s'ha convertit en un d'aquells paisatges recurrents que de tant en tant tornen al cap.



Per casualitat fa poc, a la biblioteca Carles Rahola, em va caure a les mans un llibre que em va atraure l'atenció: «Un dia tornaré a Koundara», de Montserrat Salvador.


A la contraportada s'explica que «es va començar a escriure fa anys com a resposta a la curiositat de les filles de l'autora quan van tenir l'edat de preguntar el perquè de tot plegat. S'hi narren fets viscuts tan reals com totes les persones que hi surten.» 


Un dia tornaré a Koundara
Montserrat Salvador
Nova Casa Editorial
Setembre de 2016



Koundara és una petita ciutat guineana de poc més de 20.000 habitants, situada a uns 50 kilòmetres de la frontera senegalesa que en el meu viatge al Futa Djalon hi vaig passar a l'anada i i hi vaig fer nit a la tornada, com explicaré.

Evidentment vaig agafar el llibre en préstec i no cal dir que m'ho he passat molt bé llegint-lo.

«Un dia tornaré a Koundara» és un diari de viatge refet al cap d'uns anys d'haver viscut a l'Àfrica, primer a Mali i després a la República de Guinea. 

L'autora explica el periple d'un viatge que arrenca amb l'objectiu d'estudiar l'organització social dels fula i que acaba convertint-se en una estada de dos anys a l'Àfrica. El llibre té dues parts, la primera, més extensa, se centra a Mali i la segona a la república de Guinea. 

A Mali, després de diverses peripècies burocràtiques acaba a la regió fula de Macina, establint-se a Manakó per poder aprendre la llengua dels fules, el pular. La Montserrat va descrivint persones (algunes en podríem dir personatges), situacions i vivències que es troba, en una període d'extrema sequera. D'aquesta estada destaca l'hospitalitat de la gent, que l'acull i acompanya i sobretot el fet que, de manera natural, l'accepten sense exigir res a canvi, fins al punt de posar-li un nom local: Awa Cissé.

La part de Guinea és més curta i menys detallada, d'allà se centra en les dificultats administratives i de moviment que es troba degut al moment d'inestabilitat política que passava el país l'any 1986 després de la mort del dictador Seckou Touré. Primer passa pel Fouta Djallon, regió poblada també pels fules, sedentaritzats en aquesta regió muntanyosa des de fa segles, i acaba a Koundara on hi estableix una relació molt especial. 

En definitiva, un llibre que ens fa viatjar en el dia a dia de l'Àfrica i que ens mostra que quan creiem i estem convençuts del que fem, aconseguim allò que ens proposem; de vegades potser no ben bé allò que imaginàvem però segur que arribem en algun port interessant i d'aprenentatge i de creixement personal. 

Curiosament les poblacions que recorre a la zona del Fouta Djallon, excepte el poblet anomenat Mali, són les mateixes que vaig visitar en el meu viatge a Guinea: Mamou, Pita, Dalaba, Timbi Madina, Labé i Koundara. 

Després d'aquesta lectura he retornat al meu viatge, recuperant la llibreta d'anotacions que vaig escriure, el mapa, la guia, les fotos... i m'he proposat refer el viatge, sobre paper és clar. Alguns records se'm barregen i apareixen imatges mentals no acabo d'ubicar, el resultat final és un puzle on potser hi falten peces però on queda reflectida l'experiència. Seguint les anotacions he pogut anar estirant el fil de la història viscuda com quan ens despertem d'un somni i el recuperem recordant enrere, enrere... rascant la memòria.






Som-hi doncs...

Després de preparar una petita motxilla, el dia 26 de desembre de l'any 2001 vaig anar a Diaobé, a poc més de 30 kilòmetres de Vélingara, la ciutat Senegalesa on residia des de feia mig any. 

Era dimecres, dia de mercat. El mercat internacional de Diaobé rep gent de tot Senegal així com dels països limítrofes: Gàmbia, les dues Guinees, Mali i també diuen de Costa d'Ivori i més lluny. El dimarts ja arriben molts comerciants i compradors que passen la nit, l'endemà un cop han conclòs els seus negocis se'n tornen. Vaig calcular que si hi anava aviat ja podria trobar transport per desplaçar-me cap a Guinea sense haver d'esperar massa. 

Em vaig dirigir a la gare on hi havia els cotxes que sortien cap a Labé per esperar trobar un vehicle que s'omplís. Allà el transport en commun (transport públic) no té un horari de sortida concret. Els vehicles surten quan s'omplen. Aquest sistema dona lloc a certes pràctiques picaresques per mirar d'omplir abans, des de posar falsos passatgers dins el vehicle, enganyar-te dient que està apunt de sortir, a fer-te pujar a un vehicle que realment no va on tu vols anar, fa una ruta més llarga o para a cada moment per pujar i baixar... També si tens diners pots pagar més d'una plaça per sortir abans o per anar més còmode. 

Les esperes són habituals, és la prova de foc per adaptar-se al ritme africà. La primera regla és no anar amb presses ni cronometrar el temps - Els blancs teniu els rellotges però nosaltres tenim el temps, diuen- , o sigui que agendes i planificacions mil·limetrades fora. Després d'un temps t'acabes acostumant a les esperes i a les situacions canviants que et trobes cada dia. Es tracta d'agafar-se les coses d'una altra manera, fins que l'espera acaba essent un moment de contemplació, una estona que et pot oferir l'oportunitat de conèixer algú, de tenir una conversa interessant, de veure algun petit espectacle de la vida... s'acaba reconvertint en un moment de pau. Allà l'espera no desespera i si no t'hi adaptes, maletes i tornar al món de nervis i estrés occidental. 

A les 11.15h el set places (pronunciat setplás) va estar ple i vam sortir. 

El set places és un dels transports menys incòmodes i ràpids a l'interior de l'Àfrica occidental, es tracta d'un cotxe familiar on hi van tres persones darrera, tres al mig i un de copilot. Normalment el que va a davant hauria de ser el primer que arriba, però la realitat és que se sol reservar a algú amb influència, prestigi, conegut o simplement que pot donar propina. 

Això de les 7 places és cert dins de Senegal, que són molt rigorosos en el control del transport, cada gare routière té un encarregat que controla els diferents vehicles i he de dir que sempre et cobren el preu establert pel viatge – a part però et carreguen una quantitat negociable per l'equipatge, que sol ser una mena de propina destinada als xofers o ajudants - , en aquesta ocasió el trajecte em va costar 14.000 Francs CFA (uns 21 euros) i em van cobrar dos mil francs (uns 3 euros) per l'equipatge. En el set places vam acabar essent 14 persones: 10 adults, 3 nens i el xofer. Dos nois anaven a dalt amb l'equipatge i a mi em va tocar anar al costat del xofer amb el canvi de marxes entre els genolls, o sigui que érem tres a davant. Llauna de sardines. 




A les 14.30h vam arribar a Missira, pas fronterer entre el Senegal i la república de Guinea, vam necessitar més de 3 hores per fer 125 kilòmetres a causa de les infinites parades «tècniques» pels problemes del cotxe i per la pista de laterita – terra roja molt habitual en les zones d'interior-. I sort que estàvem en plena època seca, perquè en època de pluges moltes d'aquestes carreteres són impracticables. Tot i ser la principal via de comunicació entre els dos països era una carretera sense asfaltar i descuidada, una mostra més de l'abandonament administratiu de les zones rurals d'aquests països, països centrats en unes capitals que s'han convertit en monstres gegantins permanentment alimentades per l'èxode rural. La zona de Dakar n'és un exemple, concentra una quarta part de la població del Senegal, proporció semblant als estats veïns.



Dins un dels vehicles del viatge
Passats els tràmits de la frontera, vam continuar camí. No recordo on vam dinar, segurament en algun dels incomptables punts de parades que hi ha al llarg del camí. A les 18.30h, ja fosc, passàvem per Koundara i enfilaven cap a les muntanyes del Futa. La marxa continuava lenta, ara, a Guinea, a les parades per posar aigua al motor - que agafaven del primer bassal que trobaven – i als problemes mecànics s'hi van afegir els tràmits policials. A l'entrada de cada població que travessàvem havíem de parar en un control i després de fer cua, esperar i negociar, el xofer donava 500 francs perquè el deixessin passar, imagino que perquè fessin el ulls grossos al sobrepès del vehicle o per no tenir tots els papers en regla. A mi això em va sorprendre i em va recordar Gàmbia, on la policia et para amb qualsevol pretext (no tenir extintor, no haver fet bé un stop...) per treure't diners - Les policiers sont fâchés parce qu'ils sont mal payés, diu l'Alpha Blondy -, al Senegal m'havia acostumat a un cert ordre més o menys establert, segurament herència de la forta presència francesa de l'època colonial que, si més no va, deixar una dèbil estructura administrativa. Per això a Guinea la vaig trobar més caòtica i menys organitzada.
Al començar la zona muntanyosa el camí es complicava, per sort era fosc i no veia els precipicis d'aquella ruta tan insegura i plena de ziga-zagues. A les 23.15h travessàvem el riu Bantala amb un transbordador. I continuàvem la ruta, de nit i ensardinats.


Esperant travessar el riu Bantala (foto de la tornada)


A les tres i deu de la matinada el cotxe es va parar, ens havíem quedat sense benzina. Segons deien, estàvem a menys de 20 kilòmetres de la destinació. No ho recordo però segurament ja no devíem ser els mateixos que vam sortir de Diaobé, alguns dels passatgers devien haver anat baixant durant la ruta, en aquests casos s'agafa gent que es va trobant pel camí. Vaig veure que la gent començava a instal·lar-se per dormir dins el cotxe, jo vaig agafar el meu equipatge i em vaig posar en un lloc no molt lluny del cotxe amb el sac de dormir. Estàvem en una esplanada rocosa il·luminada lleument per la lluna on feia una mica de fresca. No sé si va ser una imprudència dormir allà al mig, la resta de passatgers no es van moure de la zona del cotxe, però vaig poder dormir una mica. 

Quan es va fer clar el xofer va aconseguir fer portar benzina i vam acabar d'arribar a Labé, quasi un dia per fer 450 kilòmetres. 

Arribat a Labé em vaig dirigir a la primera parada que vaig trobar per esmorzar, compartint el cafè amb llet i el pa amb mantega amb la conversa de El Hadj Boubakar Barry, un avi molt xerraire, a la llibreta hi tinc anotat «bastant pesat» que em va dir un proverbi d'allà: Pulo futa mo futa futi, futi be futa, que no vaig apuntar què vol dir, però més o menys crec que vindria a dir «Volta el món i torna al Born» d'una altra manera. 

Després em vaig instal·lar a l'hotel de la Indépendance, prop de la gare routière.


Aquell dia vaig dinar patates amb carn, que em van dir que es deia ragoût, per 2.000 Francs guineans.

En aquells moments 2,7 francs guineans equivalien a un franc CFA, amb una pesseta tenia quasi 11 francs guineans i un euro serien 1.750 Francs guineans. O sigui que vaig dinar per poc més d'un euro. L'hotel em costava 7.000 Francs guineans, 4 euros; i per uns 35 cèntims d'euro tenies una ampolla petita de Coca Cola fresca.

Actualment, setze anys després, un euro es canvia a més de 10.000 francs guineans. Uf! els últims anys el país ha patit un vertiginosa inflació. Les últimes notícies que he vist a través de les xarxes socials és que des de fa unes setmanes hi ha fortes protestes contra la pujada dels carburants. 

Al vespre, ja fosc, vaig anar a sopar al restaurant Paris, un local modest en un lloc fosc i amb una terrassa enclotada on s'hi estava fresc i tranquil. Per pura nostàlgia de la Costa d'Ivori, vaig demanar Attiéké poisson, el típic cuscús ivorià de mandioca amb peix que curiosament tenien, va resultar ser un plat ben dessaborit que tenia un gust tant allunyat de la Costa d'Ivori com París ho era d'aquell petit racó de món. Però sopant vaig conèixer l'Ibrahima Barry que em va explicar que treballava a Eaux et Forêts – departament de medi ambient d'allà – i em va donar la seva adreça. Sé que si l'hagués anat a visitar m'hagués acollit i segurament m'hagués fet visitar algun indret, però jo continuava amb el meu plàning.

Així va començar el meu viatge llampec a Guinea. Les quatre paraules i expressions en pulaar que havia après a Vélingara em van ajudar a crear millor sintonia amb la gent d'allà. El pulaar (llengua dels fules) del Fuladú, on residia jo, és molt semblant al pular del Futa Djàlon, 

Vaig estar un dia a Labé, la capital del Futa-Djàlon, després vaig contactar amb la família Bah, de Timbi Madina. Monsieur Bah era professor i els seus fills estudiants. El gran, Mamadou, estudiava medecina Konacky i havia tornat per les vacances de Nadal. Actualment és metge a Konakry i continuem en contacte a través de Facebook, fa poc ha sigut pare i fa dos anys va fer un stage a França. Thierno, el germà petit estudiava en un institut de Labé. 

L'Ibrahima Diallo, un amic guineà de Catalunya, m'havia donat les referències dels Bah, que ell considerava la seva família. Divendres matí vaig marxar cap a Timbi Madina, on hi vaig estar tres dies. 

Uns quaranta quilòmetres separen Timbi Madina de Labé, i la major part del recorregut era una pista sense asfaltar, no sé com deu ser ara. El vehicle que vaig agafar va sortir a dos quarts d'onze, una hora després ens quedàvem sense benzina. Segona vegada en pocs dies. Solucionat aquest entrebanc vam arribar a les dotze a lloc. Allí m'hi esperava monsieur Bah que em va presentar els seus fills. 

El centre urbà de Timbi Madina em va sorprendre per la gran quantitat de cases molt grans amb jardins extensos, em van explicar que això era degut als molts emigrants que tenien per tot el món.

Aquests tres dies vaig poder visitar la població, els germans em van fer visitar els afores, els turons i boscos dels voltants amb la moto. Dissabte al migdia els vaig convidar a dinar en un dels pocs restaurants «moderns» que hi havia en una zona boscosa molt agradable i al vespre vam anar a la discoteca Oriental, que em va agradar i em va sobtar molt trobar un local tan modern en un lloc tan apartat.


Mercat de Timbi Madina


Diumenge al matí vam visitar el mercat de Timbi i dilluns en Mamadou em va acompanyar amb moto fins a Pita. Allà vaig poder saludar a la mare del meu amic Ibrahima que estava ingressada a l'hospital de la població. Després un cop fets els tràmits per allotjar-me a l'hotel Kinkon vaig anar al commissariat perquè em fessin l'autorització per anar a visitar les cascades de Kinkon.

En el llibre, la Montserrat Salvador explica que les traves burocràtiques la van dissuadir d'anar a visitar aquestes cascades. Dedueixo que aquest tràmit no és per les cascades en sí, sinó per la central elèctrica que hi ha al costat, que suposo que deuen voler controlar per evitar algun atemptat. 


Cascades de Kinkon
Aquella nit, si no hagués estat per la festa de la discoteca del costat i la baralla que van provocar a les dues de la matinada no hagués estat conscient que era la nit de cap d'any. Cal dir que no recordo haver vist cap simbologia nadalenca. Cert que es tracta d'un país musulmà però havia vist que al Senegal, que també ho és majoritàriament, celebren totes les festes: musulmanes, cristianes, capitalistes... tot sigui celebrar. 

El primer dia de l'any 2002 em vaig aixecar a les 7 del matí i me'n vaig anar a peu cap a les cascades de Kinkon. De camí, el director de la central elèctrica em va portar un tros del recorregut amb el seu cotxe. La resta la vaig fer a peu partint de les indicacions que em van donar. Per aquella zona muntanyosa quasi no vaig trobar ningú. Les cascades no són espectaculars però són boniques de veure, sobretot pel fet de contemplar una cosa diferent.

La tornada va ser fàcil perquè, a part que no feia calor, feia baixada. A les 11h tornava a ser a l'hotel per continuar camí cap a Dalaba.

Vaig pujar en un taxi que havia de sortir, després d'esperar molta estona vaig decidir baixar, a la carretera N5 que travessa la població vaig trobar un altre cotxe que marxava, hi anaven 6 noies, tres a davant amb el xofer i tres a darrera on em vaig instal·lar. Eren totes guapíssimes, especialment la que tenia al costat. La veritat és que no sé si somiava o delirava. Van ser cinquanta quilòmetres d'agradable recorregut. Tinc anotat que la noia del meu costat em va dir que es deia Fatou Bah, vam parlar però no recordo la conversa. 

Un amic senegalés em van explicar que Léopold Sédar Senghor, el poeta que va ser president del Senegal deia que les dones del Futa Djallon eren les més guapes d'Àfrica, no he trobat la referència però comparteixo l'opinió. 

Senghor va escriure el poema Femme noire, Dona negra, que lloava la bellesa de les dones africanes:




Dona negra


Dona nua, dona negra
vestida del teu color que és vida, de la teva silueta que és bellesa
He crescut a la teva ombra; la suavitat de les teves mans embenaven els meus ulls
I ara, al cor de l'Estiu i del Migdia,
Et descobreixo, Terra promesa, des de dalt un alt coll calcinat
I la teva bellesa em colpeja en ple cor, com el llampec d'una àguila.

Dona nua, dona obscura
Fruita madura de pell ferma, ombrívol èxtasi del vi negre, boca que inspira la meva boca
Sabana d'horitzons purs, sabana estremida per les fervents carícies del Vent de l'Est
Tam tam modelat, tam tam tibat que gemega sota els dits del guanyador
La teva veu greu de contralt és el cant espiritual de l'Estimada

Dona negra, dona fosca
Oli que no arruga cap alè, oli reposat als flancs de l'atleta, als costats dels prínceps de Mali
Gasela de llaços celestes, les perles són estrelles a la nit de la teva pell.
Delícies dels jocs de l'Esperit, els reflexos de l'or revesteixen la teva pell que s'enjoia
A l'ombra del teu cabell, s'aclareix la meva angoixa amb la proximitat del sol dels teus ulls.
Dona nua, dona negra
Canto la teva bellesa que passa, silueta que gravo a l'Eternitat
Abans que el destí gelós no et redueixi a cendres per alimentar les arrels de la vida.


Léopold Sédar Senghor, Chants d'ombre



Senghor és un dels intel·lectuals més reconeguts del moviment anomenat Negritud. La Negritud va ser un corrent literari lligat a l'anticolonialisme que es va desenvolupar entre les dues guerres mundials. Aquest moviment volia valoritzar la cultura i literatura africana o d'origen africà; segons com, vist des d'ara sembla una mica naïf però en el seu moment va ser molt important per realçar l'orgull de l'africanitat. Havent patit esclavitud, espoli, humiliacions, colonització, etc., aquest moviment va ajudar a posar la cultura africana al mapa mundial al mateix nivell que qualsevol altra cultura del món. 

Leopold Sedar Senghor va morir el 20 de desembre de 2001 a Verson (França), tan sols una setmana abans del meu viatge a Guinea. 

Un cop a Dalaba vaig anar a buscar hotel, després de veure'n tres em vaig quedar a l'auberge Seydi 2. No recordo gaire cosa de Dalaba només que era molt boscós i que m'allotjava en un lloc molt amunt amb molta pendent. A la tarda vaig baixar fins a correus per enviar algunes postals, comprar una estatueta de pedra i sopar mongetes, espaguetis amb tomata i ceba i broquetes a la gare routière

Dalaba


A Dalaba només hi vaig estar de pas, però podia haver aprofitat per visitar Els jardins de Chevallier amb els seus impressionants pins importats que vaig veure de lluny. Em feia il·lusió estar a Dalaba perquè és on va viure exiliada Miriam Makeba - Mama Africa -, la gran cantant sud-africana que havia vist cantar al Festival de Torroella de Montgrí. No és estrany que s'instal·lés aquí perquè ja durant l'època colonial era un lloc de repòs dels colonitzadors francesos, degut al seu microclima fresc pel fet d'estar a 1.200 metres d'altitud, ho consideraven un indret terapèutic, fins i tot hi van construir un balneari, avui en ruïnes. 

L'endemà matí -2 de gener- vaig marxar d'hora cap a Mamou, tinc anotat que vaig tornar a trobar-me a la Fatou (del taxi) i que el viatge va ser ràpid.

Em vaig allotjar a l'hotel Luna, vaig agafar les habitacions amb dutxes compartides. Dutxes compartides que em van sortir més barates però que després de veure l'estat deplorable i brut en què estaven vaig veure que m'havia equivocat, en fi...





Vaig passejar per Mamou caminant sense cap direcció concreta - flâner, diuen en francès – i va ser agradable, la població té molts turonets i deambulant amunt i avall vaig trobar-me nens jugant amb els seus vehicles de filferro, noies aprenent a cosir, joiers fent bijuteria de plata -que vaig comprar-, i el bar restaurant la Pèrgola. La Pèrgola va ser una discoteca i snack bar de Riudarenes molt popular fins a mitjans dels 80 quan van tancar per fer la Nova Pèrgola a Mallorquines, també donava nom a un reconegut restaurant del districte de Sants Montjuïc de Barcelona. El nom em va cridar l'atenció i vaig anar-hi a prendre una beguda per demanar d'on venia el nom, només van saber dir-me que agafava el nom d'una antiga discoteca que hi havia a la zona, potser algun migrant retornat que va invertir-hi, ves a saber.

L'endemà vaig començar el camí de tornada. La tornada a Labé va ser accidentada – per variar- , primer vaig agafar un clando -taxis no oficials – que no va passar el primer control de la policia, tots els passatgers vam haver de baixar, van tornar a pujar a una altre per baixar tot seguit, finalment van trobar-ne un que ens va portar a Labé.

A Labé vaig anar a la Gare Voiture de Daka per mirar el vehicle de l'endemà per tornar. Vaig sopar al restaurant Tata i vaig tenir temps de buscar un hotel que almenys no tingués els vàters embussats allotjant-me aquest cop al Grand Hotel de la Indépendance per marxar l'endemà cap a Koundara. No recordo gran cosa, només que vaig visitar el mercat i vaig comprar una resistència per escalfar l'aigua en una galleda, aparell que al Senegal no havia vist.

Tinc poques imatges mentals del que va passar després, a la llibreta d'apunts del viatge tinc anotat:

Sortida 10.20h Dinat pa amb carn 1.500 FG 1h dinar
TIANGUEL BORI ≈ 12h
16h RIU
17h KOUNSITEL 1h de panne

i no hi ha res més escrit






Crec que deuria arribar fosc a Koundara, si a les 5 de la tarda vam estar en pana una hora a Kounsitel que està a més de 80 kilòmetres, anant bé devíem arribar cap a les 7 o 8 del vespre a Koundara.

Aquí els records se m'esborren, recordo vagament l'habitació d'un hotel improvisat, com d'una entitat o associació. Després recordo l'endemà esmorzant al carrer amb un carnisser a l'altra costat de carrer on hi anàvem els voltors a menjar les restes de carn que quedaven.

A partir d'aquí només recordo estar en un bus, segurament un que anava de Diaobé a Vélingara, ho recordo perquè hi havia pujat un senyor que no tenia diners per pagar el passatge d'ell i la nena que l'acompanyava, i els fan fer baixar del bus. Tinc la impressió que venien també de Guinea, és una escena que després vaig tornar a recordar perquè no m'hagués costat res pagar el seu tiquet.


Podria acabar de reconstruir la història afegint-hi esdeveniments dins la lògica d'un recorregut per aquella part d'Àfrica: menjar pols, infinites parades, anècdotes dels passatgers, canvis de vehicle, avaries... però aquí ja entraria la ficció, o potser no tant perquè, al cap i a la fi els records que ens queden no acaben essent també ficció? I si, tal com diuen certs estudis, podem tenir records d'històries no viscudes, perquè també les records els anem modelant, seleccionem, obviem, exagerem... segons ens convé, al capdavall tot és imaginació. Visca doncs la capacitat de crear històries siguin basant-nos en realitats viscudes o a l'inrevés, explicar realitats amb parts de ficció. Jo deixo aquí després d'uns dies de buscar estones per reconstruir el viatge que, literalment, he tornat a somiar.